Que no s’acabi la festa

09/23/2009 at 16:42

En la recta final de l’època de festes majors, resulta adient parlar de la relació que tenen amb la gastronomia. Si bé actualment no hi ha dubte que van ben lligades, se’ns fa difícil imaginar la importància que antigament el menjar hi tenia. De fet, les festes actuals són l’evolució de les celebracions que es feien per donar gràcies per les collites, autèntiques mostres d’agraïment i satisfacció davant la seguretat que oferia un rebost ple. És per això que la majoria de festes coincideixen a l’estiu, quan es sega el camp, es cull la fruita o es verema. I com se celebrava el joiós moment? Doncs amb gresca i manduca.


Els àpats col·lectius en són un dels principals exponents. En diferenciem els d’àmbit públic, encara present a la majoria de programes festius, i els d’àmbit familiar, que a poc a poc es van perdent. És una manera de passar una festa amb la gent més propera: la família, les amigues, els companys de feina o els veïns. Un menjar en comunió, exemple de plaent hospitalitat, que és una clara reminiscència d’antany, on l’abundor és sinònim de benaurança, alegria i felicitat. Puc testimoniar orgullós com es desenvolupen els dinars de festa major a la meva família, una cita sonada, tot un concorregut ritual que s’allarga en sobretaula fins el vespre. Més habituals són els sopars de germanor, on s’apleguen centenars de veïns. Els més amens, sense dubte, són els de carmanyola, en els que cadascú mostra les seves habilitats i on els assistents més gormands poden pellucar sense limitació taula en taula. En tots ells hi regna un ambient especial, aquell ambient que envaeix tota festa major. “Només després de compartir taula en una festa serem capaços d’alimentar la convivència rutinària dels dies de feina”, segons diu Felip Munar, especialista balear en cultura popular.

Una vegada ha quedat clar el lligam entre festa i menjar, anem al gra. Una repassada pel receptari festiu tradicional, a més d’obrir-nos la gola, ens ha de servir per recordar o descobrir costums i, en el cas que perillin, recuperar-ne les que ens agradin. I una forma és tenir-les presents i incloure-les als actes col·lectius. Més enllà de les arrossades, les sardinades, les botifarrades o les graellades, hi ha un món de gustos, olors i sensacions. Per suposat, es tracta de preparacions més elaborades que requereixen una infraestructura i un cert domini de l’art culinari. Sense desmerèixer la feina dels socarrimadors de sardines o botifarres, és una feina per “especialistes”. Com les paelles. I si fem paelles populars per les festes majors, no podríem fer rostits, platillos, escudelles o canelons? En aquest sentit, resulta satisfactori veure com nombroses poblacions potencien plats propis amb història. O hi ha cuiners professionals que s’hi aboquen. O es deixa palesa la memòria culinària de les nostres àvies. Doncs bé, disposem d’un plat estrella com el rostit de festa major, on es barregen pollastre i conills, menuts i botifarres, “confitat, barroc, sumptuós”, com adjectiva l’escriptor Narcís Comadira. O els platillos (de carns amb bolets o amb fruita seca, de menuts variats), els preferits per en Josep Pla ja que “els guisats són el primer element de la tradició culinària del país”. O els rellenos, plat singular fet a base de fruita farcida, dolça o salada. On una bona escudella reforçada, o animals de bec (oca o ànec) amb peres o naps, o un bons macarrons, o uns canelons, o una tremponada… I també la crema catalana, els tortells, les panades, tot regat amb cava o vi dolç. En una època en que l’activitat festiva és bàsicament nocturna, recordar que per a una bona bacanal cal un bon coixí.

Roger Sánchez Amat, cuiner

Advertisements

Entry filed under: Textos i articles. Tags: , , , .

14 Festejades Alternatives d’El Prat de Llobregat Presentació de la CFMA al barri barcelonès de Les Corts


La festa popular

“La festa i l’oci popular es realitzaren a través de la cultura pròpia, sent aquesta, en el més important, una creació de la gent mateixa, no quelcom adquirit en el mercat, per més que a vegades la consecució dels elements bàsics podia requerir de l’intercanvi o el bescanvi.
El poble aleshores, a diferència d’ara, no era consumidor sinó creador de cultura que l’individu mitjà no solia ser, com en el present un mer espectador, passiu i mut, sinó que exercia d’actor sense deixar de ser espectador de la festa i, dins d’ella, dels demés, els seus iguals i de si mateix.
La festa, per tant, no es comprava, no era un valor de canvi, sinó que es feia entre tots i totes.”

La festa popular segons Félix Rodrigo Mora, extreta del seu llibre Naturaleza, ruralidad y civilización.

Contacta amb la CFMA

cfma07@gmail.com

%d bloggers like this: